L’ estiu groc
Com el color que més t’agrada.
Com els cabells dels meus camps de blat.
“Va ser en aquella situació,
en què un és feliç com en els
llimbs, on res no és dolor,
ni angúnia, ni pressa...”
(Isabel-Clara Simó, Ídols)
Valencia de Alcántara, Divendres 10-8-2001
“No sé què passa.
Ni sé qué passaria
si no passara.”
(Isidre Martínez i Marzo, Sense mi)
I
Ja no passa res.
Només el temps.
II
El paisatge era preciós.
Jo anava plorant-lo.
III
He regalat el meu nom.
I el nom dels meus somnis.
I el dels amics.
Això és el que més em dol.
IV
Tota la nit va vetlar la pena,
esperant que es morira.
V
Calla,
per a que es faça de dia.
VI.- SAMURAI
Per a concloure l’àpat,
el glop més amarg.
(VII)
Amb la dolçor als llavis
li havien demanat que es sacrificara.
(VIII)
Va llençar l’espasa
als peus del botxí.
IX
M’han negat més vegades que a Jesús.
Per desgràcia, jo seguisc alenant.
(X)
Fins i tot els éssers més absurds
i els més cruels,
amb les urpes i amb les dents
lluiten per la supervivència.
XI
Conserva la ràbia
per a guarir les ferides.
La fel encobrirà
la remor de la sang.
XII
Podríeu haver somniat més alt i més blau.
Podríeu haver somniat fins a la mort.
De la teua vida, en canvi, què esperes?
XIII
Creia que ell era diferent: una virtut.
Qui és diferent sóc jo: un defecte.
XIV
Dues hores de viatge ens quedaven.
276 kilòmetres de veure’ns.
Al fons d’unes ulleres de sol els plorava.
XV
En tornar,
els carrers d’una ciutat mutilada,
els cantons de la pena.
XVI
Des que tu dius adéu
fins que tanques la porta
transcorren tots els esglaons
de la humiliació.
XVII
Ara sé que el camí a la Infelicitat
pot ser preciós.
XVIII
Res tenies a les mans.
Res téns.
Només ha passat el temps.
Valencia, primavera 2002
No quería pedalear más. La bicicleta llegó con él y todavía no había arraigado en mí. Seguiríamos andando: caminar es como mirarme el alma en un espejo. Además, me permitiría tener una mano libre para el bolígrafo.
Guiaba a paso ligero sin mapas y sin brújula. Cada cierto tiempo él me preguntaba dónde estábamos, adónde íbamos -¡con tanta facilidad se sentía perdido!-; cínicamente le contestaba: “No lo sé. Es la primera vez que paso por aquí”.
Me era imposible comunicarme. Ni podía ahogar un llanto que duró tantas horas como no recordaba desde la última vez que me castigaron a no ver a mis amigos. No tenía bastantes ojos para la decepción, y empecé a anotar frases dispersas en el dorso de mi mano, en las palmas, en los brazos... Las heridas manaban tinta en lugar de sangre.
Hasta que me venció el sueño de la noche pasada en vilo. Nos sentamos en un prado, cada uno a la sombra de un árbol distante. Acercarse a mí resultaba peligroso. Le escribí a mi hermano unos renglones que nunca le he enviado. Cuando desperté, decidí regresar, bajo un sol que emborrachaba.
Era pleno mediodía cuando vi la bicicleta atada al poste. Eché a correr y le di un beso. Él me preguntó más tarde por qué. No se lo dije: había pasado el instinto de generar más dolor: “Porque es mía, porque es lo único aquí que no extraño”.
Hoy salir mi bici y yo es una de las actividades que más satisfacción me producen. Las líneas de mis brazos son las que acabáis de leer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario